F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La memòria de l’anouer (Aintzane Soriano )
COL·LEGI CONCERTAT LA SALLE (Benicarló)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.


Capítol 1:  LA MEMÒRIA DE L’ANOUER.

Aquells primers dies del nou any en el Barri de Sant Antoni, no havien començat com en anteriors anys. El Nadal se'ns havia presentat trist i amb poques ganes de festa i celebració a casa. Mon pare i ma mare, havien intentat per tots els mitjans, dissimular la realitat que es vivia pels carrers de Barcelona, regalant-me algun joguet per a alimentar la meua distracció. El avi Joan i l’àvia Caterina, nouvinguts a casa aquest Nadal, havien alegrat un poc si és possible, el meu Nadal.



El meu barri, com supose que estava passant en tots els altres barris del nostre entorn, estava pres per soldats. Era perillós eixir al carrer i trobar els meus amics Marc i Frederick en el nostre habitual punt de trobada, l'immens anouer del mercat, just en un cantó del Mercat de Sant Antoni. Mon pare, Josep Recasens, es cuidava prou de deixar-nos eixir sols a jugar al carrer en aquells dies i si ho féiem, era durant curts períodes de temps en què ell o ma mare, feien algun encàrrec. Estava sol i avorrit, en un moment difícil d'explicar per la seua estranyesa i singularitat. Només l'arribada de l’avi Joan havia fet canviar la meua avorrida rutina diària.



Durant aquests últims dies, gràcies a la seua estada a casa, l'avi i jo havíem eixit a passejar pels carrers de Barcelona. Passejar amb l’avi era segur, perquè a ell, els soldats no li paraven ni li feien preguntes. Caminàvem tranquils, comptant-nos històries i distraient-nos amb els constants vaivens que s'alternaven per aquells carrers. Pels matins, l’avi parava en una xicoteta botiga d'ultramarins anomenada Marisín, en què es venia de tot i em comprava un parell de fruites o alguna altra vegada anous, per a tornar a casa ben saciat. Durant el passeig matinal, l'avi Joan em contava aventures i històries seues i em parlava de la seua joventut en Vilavert, xicotet poble de la província de Tarragona en què ell i els meus pares havien nascut. Jo havia estiuejat en Vilavert alguns anys i allí tenía a molts amics amb qui passava hores jugant i rient durant l'estiu.

Aquest matí, el meu avi m'ha explicat el motiu pel qual féiem cada dia el llarg passeig fins al barri de Sant Gervassi, creuant carrers i parcs i saludant als uns i els altres. Hui com tants matins, hem arribat fins a les proximitats d'un gran edifici d'aspecte religiós. A l’acostar-nos a l'edifici, pressentia en la veu del meu avi, un cert nerviosisme i notava la seua falta d'atenció pel relat que m'estava contant entretallat. Caminava i el escoltava atent fins que ens deteníem i ell, des de lluny es quedava fixament observant l'entrada d'aquell convent.



-Este és el Convent de La Magdalena, Jan. En aquest convent abans hi havia una escola de xicotets com tú, que aprenien tot el que és necessari per a ser bones persones i saber defendre's en esta vida tan estranya i difícil d'ara. Les germanes mongetes, bones i atentes s'encarregaven de l'atenció de xiquets i xiquetes de la teua edat, educant-los i cuidant-los mentres estaven els pares ocupant-se del treball .



-¿Ara també hi ha mongetes, avi?

-No Jan... Hui, les seues aules d'estudi, el seu immens pati i les seus mongetes han sigut substituïts i expulsades d'ací. Ara els que manen i gestionen el Convent de La Magdalena són soldats. Ara, Jan, açò és una presó.



-¿A qui tanquen ara ací avi? Hi ha assassins tancats ací dins? -¡Cap! Va contestar l ́avi Joan.



-Tots els ací tancats, són gent de be... Hi ha capellans, mongetes i molta gent bona.

En les curtes estades que l'avi i jo ens acostàvem al Convent de La Magdalena, ell sempre es quedava ferm, mirant nerviós i fixament a tots els que es movien per la porta i les proximitats de l'edifici. A cada moment, aparcaven camionetes carregades de gent i es podia divisar clarament que se'ls feia botar amb brusquedat. Majoritàriament, descarregaven hòmens, encara que de tant en tant hi havia alguna dona. Sempre es tractava de gent major, no hi havia xiquets.



-¿Qué ocorre avi? Pressentia que l ́avi estava enfadat, perquè la seua veu es feia ronca i dèbil al respondre'm.



-¿Saps Jan? El teu tio avi Pere, el mossén de Vilavert i altres amics meus del poble, estan tancats ací des de fa deu dies. Els tenen presos sense haver-los donat cap explicació...



El vaig notar sorprés, i de sobte, al mirar la seua arrugada i nerviosa mirada, vaig veure que una llàgrima s'esvaïa de cada llagrimal. De sobte, l'avi Joan es va recolzar sobre el meu muscle i vaig notar com es venia baix sobtadament. Vaig aconseguir evitar que caiguera aplomat al sòl i vaig aconseguir recolzar-lo a la paret de la casa d ́enfront. Vaig començar a bufar-li a la cara i a donar-li suaus galtades per a reanimar-lo, perquè veia que em mirava atordit. La sort va voler que la veïna que allí vivia, al veure ́l a terra, sortís a ajudar-nos. Entre els dos, entrarem mig arrossegues l'avi i ella el va asseure en una cadira. La senyora, prompte li va mullar la cara amb un drap fresc i l ́avi va recobrar prompte la seua respiració i la veu de nou...



-¡Estic bé! Bé! Estic bé! Només he tingut una sufocació! El meu cor ja no està tan fort com ho va estar abans...



Després d'uns minuts en l'entrada d'aquella casa, veient l'hospitalitat, l'empatia i la bona actitud de la senyora, l’avi prompte es va relaxar i va donar les gràcies a la veïna.



-No haurien de rondar per aquesta vorera senyor, és molt perillós. La senyora, va simpatitzar ràpidament amb l ́avi Joan, i després d'unes breus paraules, es van acomiadar i es van donar la mà, estrenyent-se visiblement.



-Si necessita qualsevol cosa senyor Joan, som els Forcadell, vivim ací de tota la vida i el meu espòs és ferroviari . Qualsevol cosa, no dubte...



-¡Gràcies! Va contestar l ́avi. Eixirem de la casa com si res haguera ocorregut i ens dirigirem carrer baix en direcció al nostre barri.



-¡Corre, Jan! Anem-nos en!

L'avi Joan i l'àvia Caterina, ara majors, tenien un passat feliç allà en el poble. Recordo històries de mon pare, comptant-me les aventures ocorregudes quan ell era un jove. Vivien en una masia als afores de Vilaverd. Els avis han sigut tota la vida gent de camp. Sempre van tindre vedells i vaques i venien la carn al carnisser d'Alcover, que els visitava cada setmana. La filla xicoteta de Faust Vallverdú, el carnisser del veí poble, prompte va conéixer mon pare i es van fer bons amics. Tots els estius, em comptava mon pare, que Faust portava a la seua xicoteta María a la masia i la deixava amb ell, mentres els avis i la tia Montserrat, germana fadrina de l ́avi, es dedicaven a les tasques de la masia junt amb alguns jornalers que els ajudaven.



El pare li treia tres anys a la mare, però encara així, jugaven junts amb tots els amics i els xiquets de Vilavert. En el poble del pare, es pot dir que tots van tindre una infància plena i molt rica en aventures i jocs. Sovint, em comptava el pare, s'abaixaven a les proximitats del riu Francolí i allí, acostumaven a agafar crancs de riu i després es banyaven tota la colla en els pedregals del costat del riu, botant des de la Roca Nasia i fent la bomba. Jo i els meus amics del poble, en alguna ocasió, també freqüentem eixa immensa roca, encara que ara, està prohibit botar des d'ella. Conta el meu pare, que s’ho passaven molt bé i que la mare, prompte va deixar l’avi Faust de costat i es venia al poble. Em conta que es van fer novios prompte i al complir els vint-i-cinc anys, després d'acabar la seua carrera de veterinària a Barcelona, el pare li va demanar la mà de la mare a l’avi Faust. Per a l’avi Faust, no va ser difícil acceptar, perquè els Recassens i els Vallverdú eren coneguts en tota la zona com a bones famílies i molt treballadores. Pareixia ser el que anomenaven un bon matrimoni, perquè ambdós famílies teníem fama d'estar ben assentades.



Al pare no li va fer gràcia continuar el treball de la masia i prompte va anar a estudiar veterinària a la capital. A Barcelona, es va traure la carrera d'una tirada, perquè diuen que era dels més llestos de la classe. Tornava a Vilavert en comptades ocasions al llarg de l'any, ja que llavors, les carreteres no estaven com ara. En Nadal i a l'estiu, a l'acabar les classes, tornava al poble i ajudava a l'avi Joan en les labors de la masia.



A la mare, també li van atraure els estudis i a l'acabar l'escola, l’avi Faust, la va internar en un col·legi de Teresianes a Tarragona. Només tornava a casa a l'estiu i al Nadal, com li passava al pare, per a trobar-se i passar llargues estades en la casa de l'un o de l'altre. Eren inseparables tots dos. La mare va voler dedicar-se a la docència i es va fer mestra. Al principi, donava classes en un col·legi de Lleida, però als pocs anys, es va traure plaça en una escola barri de Sant Antoni. La senyora María Vallverdú, mamà, era coneguda entre l'alumnat com “donya favors”, per la seua bondat amb els seus alumnes.



El passar dels anys, els canvis de destí continuats i les millores laborals dels pares, els va portar traslladant els seus efectes d'un costat a un altre fins a assentar-se definitivament a Barcelona, on vivim ara.



Al pare, o Doctor Recassens, com li criden ara els seus companys en l'Hospital Veterinari del Mar, li va quedar curta la carrera i no va parar d'estudiar. Prompte es va traure el doctorat i ara és un dels què manen a Barcelona. Ara només firma papers, parla per telèfon i xarra sempre amb els seus companys en el treball. Tots el respecten.



Els canvis econòmics i l'arribada de les grans cooperatives agrícoles en els anys següents, prompte van fer decaure els preus de la carn i fer més difícil la vida en el camp. A l'avi Joan i l'àvia Caterina, els va vindre de perles per a la seua delicada salut, tota esta revolució industrial. Va arribar un moment en què es va fer impossible continuar criant vedells i vaques. Els preus del cereal es van posar pels núvols i en canvi, el quilo de carn es desplomava cada any més. La instal·lació de la granja de vedells estava antiquada i no era ja rendible com abans. Llavors, van tindre l'oportunitat de desprendre's dels animals i els van vendre tots a una cooperativa nova i acabada d'instal·lar a Lleida. Allò els va eixir bé, perquè els van pagar uns bons diners pels animals. En els següents anys, l'avi, comprà ferramenta nova i es va dedicar només a les labors del camp, perquè tenien una bona extensió de camps de fruita. Les quinze hectàrees d'albercocs i peres, els van permetre seguir avant amb tranquil·litat, ajudats per cinc jornalers més, que de manera continuada, els ajudaven durant tot l'any en les labors més pesades, aclarint els arbres, netejant del finques d ́herba i també en el transpor de la fruta als magatzems que els hi la compraven.



Al complir els seixanta-set i els seixanta-quatre anys, l'avi Joan i l ́avia Caterina, enfront dels difícils moments que van sobrevindre en tota Espanya amb l'arribada de la guerra, van deixar per moments tot en mans de la Cooperativa Laboral Obrera de Jornalers, que es pot dir els va arrabassar a ells i a tots els altres llauradors les seues propietats, entregant-les en mans del sindicat. Van haver d'eixir d'allí d'un dia per a un altre, perquè es presagiaven mals moments entre els veïns de Vilavert.



El pare i la mare, davant dels esdeveniments sobrevinguts en el poble, i veient que tots els jornalers de la Masia Recassens que treballaven per a la propietat es van tornar en contra dels avis, els va anar a buscar una vesprada, els va traslladar a la nostra casa de Barcelona.



A l’avi Faust, en canvi tot li havia anat millor que a nosaltres. A Alcover, el poble de la mare, el seu fill major, el tio Miguel Vallverdú, era ara el que manava dels destins de la zona, era el cap del sindicat, exercint d'alcalde d'Alcover i amb més poder del que mai s'haguera pogut imaginar ell mateix. A Alcover, Vilavert i pobles pròxims, tots feien cas a les ordes del sindicat i ningú discutia la voluntat del tio Miguel.



El pare mai es va portar malament amb el tio Miguel. Mentres el destí del pare es va decantar als estudis i a una fèrria disciplina d'estudi en la ciutat, el tio Miguel, a pesar dels esforços del avi Faust per encarrilar-ho, sempre va ser més irresponsable en les seues obligacions a casa. Em conta el pare, que les amistats de tio Miguel, van fer que de vegades fou el seue pare, el avi Faust, el qui el traguera de més d'un problema. El tio Miguel sempre va ser conflictiu de jove i va generar recels als veïns del poble d'Alcover. Encara que es van portar bé en els anys de joventut en el poble, i sempre es van respectar mútuament, en alguna visita recent que vam tindre estos anys, el pare i el tio Miguel es tractaven amb una certa distància i tensió.



En una ocasió, mentres jo esperava l'avi Joan i al pare junt el vell anouer, jugant amb els meus amics, vaig veure com l ́avi va retraure una certa decisió del tio Miguel i va ser el pare qui va haver d'aclarir tot i després d'un sobtat crit dirigit al tio Miguel, tots es van dispersar i vam haver d'anar-se ́n d'allí. Eixe dia, vaig veure a la mare plorar a l'arribar a casa.



El passar dels dies, no va relaxar les tensions a casa, amb constants escenes de disgust i llàgrimes tant de la mare, com dels avis. A l'arribar el dissabte, el pare i l ́avi Joan, aprofitant que jo estava a casa i no tenia res a fer eixe matí, em van demanar que els acompanyara a fer un passeig. Vaig acceptar, perquè sempre que eixia amb l'avi, aprenia noves coses i em contava aventures dels seus anys a Vilavert.



Eixim els tres passejant, encara que eixe matí, el pas era un poc més accelerat d'allò habitual. El pare i l ́avi, nerviosament embrancats en una disputa, no van parar de discutir sobre la situació del tio avi Pere, el mossén de Vilavert, tancat ara en la presó. El pare, havia convençut a l ́avi Joan amb raons justificades, que seria ell el que parlara amb els encarregats de la presó on retenien el tio Pere. La seua posició privilegiada en l'Ajuntament de Barcelona, pareixia ser motiu suficient perquè d'una vegada tot anara bé. Era necessari traure el tio Pere d'aquella preso. L'avi Joan, també repetia una vegada i una altra de l'important que era, traure als altres amics empresonats allí també.



-Cap d'ells ha alçat mai la mà per a revelar-se. Ho sap Miguel i també tu! Ni Joaquín, ni Elíes, ni els germans Salvaterra... ¡Cap d ́ells és culpable del que se'ls acusa!

-¡Ho sé pare! ¡Per Déu! Però hem de caminar amb molt d ́ull amb estos, són molt tossuts. Cal callar i no entrar en discusiones... Mai!

A l'arribar al Convent de La Magdalena on estava el tio Pere i els altres, l'avi Joan em va agafar de la mà i em va mostrar amb l'altra mà la casa de la senyora que ens va atendre fa uns dies: els Forcadell.



Com si ens estiguera esperant, darrere de la cortina del finestral, la senyora Ana Forcadell ens va saludar i va acudir ràpida a obrir-nos la porta.



-Bon dia tingui vosté senyor Joan, ¿En què puc ajudar-li? Va preguntar interessada amb una certa preocupació la senyora.



-Senyora Forcadell, necessite que cuide del meu nét durant uns minuts. El meu fill i jo hem de realitzar unes gestions en el Convent de La Magdalena i Jan no pot entrar allí amb nosaltres.



-¡Faltaria més senyor Joan! Vagen tranquils! Jo guardaré al Jan.



Pare i fill, van creuar decidits el carrer en direcció al pòrtic de l'entrada del dit edifici. A l'arribar a uns metres, dos hòmens, vestits amb grossos abrics de cuir i gorro de llana, van parar al pare i a l ́avi. Van entrar i els vaig perdre de vista.
 
Aintzane Soriano | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]