La tomba tornava a estar plena.

Gairebé semblava mentida.

Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.

No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.

I això que ell mai havia estat famós.

Almenys en vida.

La Grace va començar a recollir-ho tot.

Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.

Perquè ara sí que era això: una llegenda.

Però últimament aquella cura i respecte en què la Grace retirava els obsequis dels fans s’havia, poc a poc, tornat en una barreja d’ira i ràbia contra tots aquells que fingien admiració però, que, en el fons, ni tan sols el coneixien.

I en un instant, una dècima de segon, tot va esclatar, aquell nuc que se li havia format en l’estòmac durant tant de temps, va anar pujant fins la seva gola per a acabar cridant fins l’extrem de quedar-se sense veu, mentre llançava amb tota la seva ira la botella que sostenia i que ara abocava les ultimes gotes del seu contingut abans de estavellar-se contra la paret del davant, “ NO EL CONEIXIEU, NO EL CONEIXIEU...”, fins que la seva veu es va anar apagant i sumint-se en un plor.

La Grace no havia passat un dol normal. A l’inici no es podia creure que de cop i volta l’havia perdut, no va poder ni acomiadar-se del qui havia sigut, i seguia sent, la persona més important de la seva vida. Les primeres setmanes ni tan sols mirava els objectes que reposaven en la tomba, deixats allí per les persones que l’admiraven per aquell fet, aquell segon, que per a ella havia suposat un buit que mai podria omplir i per a la resta del mon, transformar-lo en un heroi. Els ulls se li omplien de llàgrimes que baixaven per les seves galtes mentre les seves mans tremoloses recollien mecànicament els regals de persones que, fins fa uns dies no sabien el seu nom, havien deixat.

A mesura que el temps passava, la seva concepció dels obsequis i la imatge que se li havia atorgat a la nova llegenda també va canviar: ara ja es fixava en tot allò que les persones li dipositaven on descansava i era una mena d’orgull que el seu record no morís. Tots els dies recollia les ofrenes que li recordaven que la seva pèrdua havia fet bé en altres i que per això devia enorgullir-se i no deixar que la seva tristor trenqués tots el moments bons viscuts al seu costat.

Però, això també havia passat i ara la ràbia s’apoderava d’ella: no podia suportar que persones que mai s’havien molestat en conèixer-lo ara s’entristiren per la seva pèrdua, no podia concebre que el mon seguís girant quan el seu estava parat. Sols ella tenia dret a plorar-lo, sols ella podia recordar-lo, sols ella perquè sols ella el coneixia de veritat...

I ara es trobava allí, un matí més, recollint totes les escombreries, perquè, al cap i a la fi, sols eren això, objectes sense cap sentiment, sense cap finalitat més que recordar a l’heroi del moment. I quan la ira tornà a consumir-la per complet començà a llançar tot allò que es trobava al seu voltant, els peluix, les polseres, les botelles de cervesa a mig beure: tot ho va començar a destruir, i sols se la sentia repetir “no el coneixíeu, no el coneixíeu...” sota l’atenta mirada de totes aquelles persones que es trobaven en el cementeri. I que, un dia més, veien a la Grace trencant-se un poc més per dintre, o pot ser que ja estava trencada des del dia tan tràgic per a ella, i tan impactant per a altres.

I com cada matí des de feia ja un temps, tornaven a ser allí, els dos guàrdies del cementeri, que, com cada dia, se li acostaven amb mirades dolces i amb mitjos somriures de compassió.