Aquell matí ennuvolat de 1973, es va desfermar la tempesta d’una història plena d’amors infinits i dolors eterns.

La casa estava freda i un silenci buit inundava l’habitació en la qual es trobava Jan. Un escalofrío profund va recórrer la seua pell i li va alertar que alguna cosa no anava bé. El cruixir de la fusta avisava que algú s’acostava al lloc on es trobava. De sobte, la porta de la fosca habitació es va obrir. Era Ària, la mare de Jan, estava pàl·lida i el seu cos, embolicat en una por fosca, tremolava. Al cap d’uns minuts es va atrevir a parlar amb ell: «Anit, de matinada, Joan es va desmaiar i va haver de ser ingressat d’urgència». Aqueixes van ser les úniques paraules que van traspassar els seus llavis. Jan, en sentir-ho, es va quedar completament rígid, amb prou faenes va saber si realment era real allò que li havia sentit dir a la mare. Estava confús, i potser perquè mai abans l’havia vista a ella tan aterrida, semblava tan greu allò que li estava contant i, de fet, va tardar mil·lèsimes de segons a adonar-se que les seues sospites eren certes: «un tumor l’està matant», va dir la seua mare embolicada en una mar de llàgrimes.

Cinc, cinc van ser les paraules que van bastar per a deixar a Jan a la vora d’un penya-segat cobert d’espines. Cinc paraules que li van colpejar fent-li comprendre que la vida no és eterna. Es va quedar assegut enfront de la finestra observant aquell arbre situat enfront de la casa, amb les galtes mullades per llàgrimes que no deixaven de brollar dels seus ulls color café. Aquell arbre li feia sentir que, malgrat la llunyania, el seu avi estava al seu costat, perquè en parlaven cada nit. Joan li contava la mateixa història i Jan sempre li escoltava com si li l’explicara per primera vegada. Sabia que per a Joan la història d’aquell arbre etern era important, perquè era l’única cosa que la seua malaltia, l’Alzheimer, li permetia recordar.

Anys arrere, per a Joan, el seu net va deixar de ser qui era. La seua malaltia li va consumir els records que els mantenien units i, de sobte, un dia Joan va començar el dia al costat d’una cara que li resultava desconeguda, el seu net. Va ser en el moment en el qual Jan va tractar d’abraçar-lo i el seu avi li va apartar espantat, allunyant-lo d’ell, quan es va adonar que Joan ja no el tornaria a recordar, perquè ja no formaria mai més part de les seues memòries, només seria una simple presència que li resultaria, potser, familiar. Va ser en aquell precís instant en el qual Jan va comprendre que els records, per a alguns, tenen data de caducitat; en el qual va començar a mirar al seu avi com mai l’havia mirat abans, com un ser inert al qual havia de cuidar fins que les fulles de la seua caiguda enredadera deixaren d’entrellaçar-se entre les neurones d’un cervell que ja no acumulava records que poder rememorar. Aquell buit que va deixar aquella mirada perduda d’un ésser que ja no reconeixia a qui li acariciava la pell com a mostra d’afecte va ser la culpable del descens de Jan cap a un pou sense fons del qual no aconseguia eixir; va ser la culpable del dolor etern que niuava en el frígid cor del jove Jan.

Després d’aquelles cinc paraules trencades que van brollar dels freds llavis de la seua mare, Jan va haver d’enfrontar-se a la dura realitat. La vesprada del huit d’octubre d’aquell mateix any, onze dies després d’aquella conversa entre mare i fill, van ser a l’hospital Sant Pau, a Barcelona.

En passar per aquella porta que, sota l’atenta mirada de Jan, semblava ser tan gran, va sentir com una brisa d’aire gelat fregava el seu pàl·lid rostre. Després d’unes velles cortines que separaven la sala d’espera de recepció, es podien observar desenes de persones que esperaven ser ateses per una de les infermeres que caminaven a pas accelerat pels infinits corredors de l’hospital. Al cap d’uns instants, una d’aquelles infermeres es va acostar a Jan i la seua mare, els va demanar que els acompanyara i, després de caminar durant diversos minuts, van arribar a l’habitació 204, la que acabaria sent la llar de Joan durant el seu camí cap al final. Una vegada enfront, i després d’uns segons d’espera, Jan va decidir fer el pas d’obrir aquella porta de ferro rovellat i, en entrar, el van veure a ell, a Joan.

En veure’ls, el rostre de Joan va semblar ser il·luminat pel mateix sol. Es va inclinar fins a aconseguir les seues ja antiquades ulleres i, una vegada posades, un enorme somriure deixava al descobert aquelles xicotetes blanques perles que conformaven aquell familiar somriure. Jan, el seu net, es va abalançar sobre ell com si tots dos hagueren oblidat que Joan no recordava qui era el jove Jan.

Cinc, cinc van ser els minuts que va durar aquella eterna abraçada; aquell que va contrarestar les cinc paraules que van marcar a Jan. Cinc van ser els minuts que van bastar perquè avi i net es quedaren sols a l’habitació 204. Després d’això, i com de costum, tots dos van començar a narrar la història d’aquell amor etern que romania intacte en la memòria de l’ancià de noranta-tres anys.

«Va ser el 14 de juliol de 1905 quan la vaig veure per primera vegada. Ballava tímida envoltada de desenes de persones que ballaven al seu torn seguint i sentint aquella melodia que sonava de fons. El seu vestit color blanc perla ressaltava la seua infinita cabellera fosca, les seues delicades mans estaven cobertes per uns guants de fina tela color carmí i unes sabates color passió cobrien els seus fràgils peus. Recorde que ens mirem; recorde aquell precís instant en el qual les nostres mirades es van creuar enmig de la multitud. La mar dels seus ulls es va reflectir en les negres pupil·les dels meus. Instants després, em trobava contemplant la seua perfecta figura que es trobava enfront de mi.», va narrar Joan, mentre el jove l’observava sense tot just parpellejar.

Temps després, Ària va interrompre la conversa que va captar la completa atenció de Jan indicant-li a aquest que va arribar el moment de tornar a allò que solien dir llar. Tots dos, avi i net, es van acomiadar fonent-se de nou en una eterna abraçada.

«Adeu, Joan», va dir el jove Jan sense poder nomenar el seu avi per aquest sobrenom per por de rebre una resposta carregada d’incomprensió per part de l’ancià.

«Recorda que, a vegades, són aquells amors eterns els que tiren arrels cap a un cel sense infern. Adeu, Jan.»