Mai vaig pensar que em guiaria pel meu instint. Per quina raó un home com jo, amb una vida normal, hauria de renunciar al somni de la seua vida. No estic parlant d'aquell somni que t'impulsa a seguir amb el teu dia a dia i aconseguir els teus objectius. El meu cas és diferent. Per primera vegada, sentia pau i vaig pensar que havia arribat la meua hora.

És curiós veure com la teua ànima juga al gat i al ratolí. No obstant, la vertadera intriga sorgeix quan hi ha algú o alguna cosa disposada a acabar amb ella. Aquesta vegada la mort va ser la presa, no vaig permetre que m'arrabassara l'única cosa que em quedava, la meua existència. Així doncs, un nou capítol de la meua vida començava..

Per un instant, el meu cor es va detindre, el meu cos sencer es va paralitzar i les meues pupil·les no donaven crèdit al que veien. No sé com, però tenia tot l'oceà per damunt del meu cap, alguna cosa estranya passava. Em vaig alçar ràpidament de l'esglai i vaig caure. No entenc per què les meues cames no em feien cas, és com si acabaren de despertar d'un llarg somni. Tirat en el sòl vaig alçar el cap, tractant de trobar alguna explicació lògica.

Com era possible? Si els meus ulls no m'enganyaven i el que veien era real, significava llavors… que em trobava en el fons de la mar? No, impossible. Em vaig posar en peu, ansiós. Volia respostes, però una vegada més, les meues cames em van fallar. Va ser, llavors, quan vaig obtindre una resposta, ja que m'havia recolzat en allò que eren les parets d'una habitació. Només n’hi havia un únic moble, una espècie de pedra polida que simulava ser un llit. Era estrany, com una persona podia descansar a gust en aqueixa cosa? Vaig ignorar l’assumpte i vaig continuar observant la sala. Em vaig fixar llavors en el sostre de cristall, el qual em provoca molta incertes. Ell cristall és un material fràgil, no pot aguantar el pes de tot l'oceà, per la qual cosa vaig deduir que només podia ser màgia.

Una esgarrifança va recórrer tot el meu cos, estava congelat. Vaig fixar la mirada a les meues mans, s'havien tornat morades. Necessite abric o moriré d'hipotèrmia, viag pensar. No obstant això, va haver-hi alguna cosa que va cridar encara més la meua atenció, la paret en la qual estava recolzat. A l'instant va començar a calfar-se, com si tinguera coneixement de la meua temperatura corporal. La meua esquena es va alimentar de la càlida energia. Mai havia vist un material amb semblants característiques, la pedra polida blava desprenia una lluentor molt peculiar. Vaig observar també que no hi havia cap llum a la sala, per la qual cosa vaig deduir que aqueixa lluentor tan misteriosa era el que il·luminava la sala.

De quatre grapes, com un xiquet petit, em vaig arrossegar cap a una cantonada de la sala, on penjat en un penja-robes, hi havia un bell vestit. Vaig aconseguir posar-me sobre les dues cames i amb cura em vaig posar el vestit. Es tractava d'una camisa blanca, uns pantalons ajustats negres i unes botes del mateix color. Vaig notar alguna cosa en el pit, com si hi haguera algun objecte en la butxaca de la camisa. En efecte, vaig trobar una pedra fina amb un gravat:

“Et vam donar a triar, però vas decidir continuar llegint. Benvingut passatger nº409, has aconseguit eixir de la primera estada. Veig que estàs disposat a seguir. Supose que pensaràs que la teua nova vestimenta no és més que un vestit. Si és així, lamente dir-te que estàs equivocat, és la teua nova pell.

La jaqueta, en canvi, serà el reflex de la teua ment.

Com a recomanació, observa i després actua.”

Primer jo.



Primer jo? La meua nova pell? Però si és una camisa! Quina jaqueta? El reflex de la meua ment?

Quan vaig alçar la vista del gravat, vaig veure la jaqueta penjada on abans estava el vestit, no comprenia res. Vaig allargar la mà, vaig agafar la peça i em vaig disposar a examinar-la. Sobre el cuir blau havia pintat un logo estrany i, al meu entendre, incomplet. Aquell contorn de rombe blanc delimitava una porció de la tela, com si d'un marc es tractara.

Deixant a un costat els meus pensaments, em vaig posar la jaqueta. A l'instant, la pedra polida es va desplaçar cap a la dreta, deixant visible una eixida. Ansiós vaig córrer cap a ella.