F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Moradís com l'espígol (Carla :))
COL·LEGI CONSOLACIÓN (Vinaròs)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  Blau com una tulipa

Si llegeixes això, no et preocupis. Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer. Salva't. Segur que hi ha una alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeixte el cabell. No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.





La mort.

Per a vosaltres, què significa la mort? Per què existeix? Ens la mereixem?

És una ànima desolada que viatja per les nostres ciutats, els nostres barris, fins i tot les nostres cases, que s'emporta als nostres éssers més estimats? És un àngel caigut del cel que pretén salvar les ànimes en pena de les persones? Qui l'envia?

Per a Berta significa una pèrdua, la major que ha tingut en tota la seva vida.

Fa sis mesos que es va morir la seva mare, ella sí que era l’àngel de veritat. Era generosa, empàtica i sempre ho donava tot per la seva petita filla. Sí, encara que ja tenia setze anys (ara dèsset) sempre seria la seva petita, sempre.

Tenien una connexió única i bella, eren l’una per a l'altra, per això, ni sis mesos van ser suficients per a poder llevar-se aquest dolor, que s'havia instal·lat en el més profund del seu pit i, per moments, semblava que no tenia pensat a anar-se’n.



Primer dia d'institut.

No, per si us ho preguntàveu, feia ja temps que les vacances s'havien acabat, de fet, ja era gairebé Novembre. Em referia al primer dia d'institut de Berta.

Després d'assabentar-se, en una classe de flauta, de la mort del seu ser més volgut, la seva heroïna, no tenia forces per a tornar, ni per a fer res en general.

Finalment, després de diverses trucades perdudes de la directora i d’altres de la seguretat social, Berta es veia obligada a tornar. Encara que l'única cosa que desitjava era que l’engolís la terra o, algo una mica millor: tenir a algú de suport. Algú que la comprengués i l'ajudés amb el seu cor trencat. Encara que crec que ni el més fort dels pegaments podria unir-ho.



Ella no tenia germans, els seus pares ho van decidir així.

Estela, la seva mare, només tenia temps per a cuidar-la (era escriptora però va preferir deixar-ho per un temps) i Pedro, el seu pare, estava sempre fora per treball.

Era mecànic de motos de carreres, el millor en la seva categoria, i, com el treball era poc usual on vivien, sempre estava viatjant d'un costat a un altre. Cosa que per descomptat, es va acabar quan Estela va morir.



En comptes d'unir-se els dos, “fer pinya” i poder sanar les ferides que tenien, es van distanciar. Pedro es va tornar mig alcohòlic, s'emborratxava quan sentia que el dolor li consumia per complet i, les vegades que estava sobri, es tancava en el lavabo. Probablement a vomitar o simplement a evadir-se de la realitat.



Ella tampoc tenia amics, era una persona tímida, una mica tancada segons alguns, però no es podia dir que no ho intentava. Quan es va separar de la seva millor amiga Carla en sisè

de primària, es va quedar sola i des de llavors no ha tingut més amics. Uns dies després de la ruptura de la seva amistat, a la seva mare li van diagnosticar càncer. Van ser dies complicats i l'últim que pensava era en socialitzar. Encara així, tot va resultar bé, la quimio va ser excel·lent i li van anul·lar el tumor de seguida. Però això de socialitzar es va quedar igual. En el seu temps lliure, si no estava llegint novel·les d’Agatha Christie, estava amb la seva mare. L’adorava.

I bo, amb al seu pare també. No era el mateix però sempre havien tingut una bona relació i els tres eren molt feliços junts. Però quan Estela va tenir l'accident que li va provocar la seva mort, es van tornar estranys.



També, es van convertir en una rutina les galtades que Pedro li donava. Usualment venia borratxo i discutien pel tema de la llum, el menjar, l'aigua, el gas i la hipoteca (que encara els quedaven unes petites quotes) ja que algú els havia de pagar. I Pedro, en sortir de la seva bombolla, s'enfadava, i molt, i descarregava tota la seva tristesa embolicada amb ira en Berta. Fins i tot un dia, en un dels seus rampells, va trencar la seva flauta, regal de la mare, i la va tirar contra la paret. Que tristesa veure la persona en la qual s'havia convertit, el papa rialler i treballador s'havia esvaït, per complet.



Així és com Berta va passar d'estar sola, a estar més sola i sentir-se sola. No tenia a ningú.





“Una altra vegada em trobava aquí, realment pensava que no tornaria a veure aquesta estúpida porta, plena de lletjos grafitis i xiclets de colors. Que fàstic.

Que fàstic que hagi de tornar aquí.

Que fàstic que hagi d'actuar com si res hagués passat.

Que fàstic que hi hagi arribat tard perquè no em puc pagar ni l'autobús.

He tingut que passar per davant de tots, que ja es troben al pati. Merda. Jo que volia passar completament desapercebuda…



---Hola! ---Vaig escoltar en la distància, estava tan centrada en els meus pensaments que ni me n’havia donat compte que ja era ací. Era Carla, anava amb un jersei marró, uns pantalons bastant guays i els seus collars, que no se'ls llevava mai. Em va sorprendre com, després de tot, em saludara. Estava radiant, amb un somriure en la cara com sempre.

Sentia com si mai ens haguérem distanciat.

Sentia que estava retrocedint en el temps.

Sentia que ni la mort de la meua mare ni l’abandonament del meu pare havien existit.

Sentia que tornàvem a tindre 11 anys i parlàvem, en el segon banquet del parc, el nostre lloc favorit de tots els temps.



Sentia que, malgrat el negre abisme que m'advertia en atrapar-me, tènia algú al meu costat. Encara que aquella sensació va durar per pocs segons.

---Hola ---vaig contestar una mica confosa.

---Que tal? Com estàs? Feia molt de temps que no et veia ---agraïa la seua simpatia, era just el que em feia falta.

--Bé, he passat per moltes coses, saps, i… ---No em va donar temps a acabar la frase, les tres pesades de torn venien cap a nosaltres. Pensava que ja me n’havia liurat d'elles.

---Hola Carlaaaa! ---va dir Layla, la més alta i la menys insuportable--- Què fas ací, tia? Ja et vam dir que podies vindre amb nosaltres.

---Ja ho sé, moltes gràcies per l’oferta però hui volia parlar en Berta ---va dir Carla. Les coses clares però amb un toc d’amor, sense voler ofendre a ningú. No havia canviat gens.

---I aquesta? No estava al manicomi de San Josep? ---va dir Àngels, però d’àngel no té res. És la més baixeta i la més insuportable. Des que tinc ús de raó m’odia. De xicotetes era una cosa sutil: em trencava alguns retoladors de colors, em robava les meues gomes del pèl... Però d’uns anys cap açí, a l’institut em feia la vida impossible. I mai he entès el perquè.

---No sé si ha estat o no, però per les “pintes” que porta ho pareix ---les dues faves esclaten a riure. “El que faltava” vaig pensar. Aquesta es deia Júlia, i era quasi tan insuportable com Àngels. I jo que ja tenia prou amb el que tenia, només em faltaven aquestes mocoses”


I per si no us havia quedat clar, insuportables.

Finalment van aconseguir lliurar-se del “trio la la la”.

"Salvades per la campana" va pensar Berta, encara que es va quedar amb les ganes de parlar una estona amb Carla. I, per la seva mirada, juraria que ella volia el mateix.

Tots amuntegats van començar a entrar a les classes, i Berta també.

Semblava que a ningú li sorprenia la seua presència, al cap i a la fi, era tipus...com dir-ho? invisible? Sí, això, invisible.



El dia, siguem sincers, va ser horrible.

Tenia molta faena acumulada i els seus professors no paraven d’exigir-li moltes coses. Va ser tanta la saturació, que dues vegades va haver d’absentar-se per anar al bany, per a respirar una mica, ja que sentia que s'ofegava.

Va donar gràcies quan va sonar l’últim timbre, això indicava que ja se’n podia anar a casa. Havia estat sotmesa a molta pressió.

Pressió de ficar-se al dia amb els exàmens.

Pressió de donar explicacions a les poques persones que se’n recordaven d’ella.

I pressió d’aparentar que tot anava bé quan RES anava bé.



Encara que ja havia sortit de l’infern de l'institut, a casa li esperava un altre infern.

Just quan estava a punt de dormir-se, es va sentir un soroll que retombà tota la casa. És Pedro, com no, està borratxo. Havia mig trencat la porta i pretenia agafar el "baül estalviador". Així ho deia Estela quan pretenia gastar-se tots els diners que posava allí, per a un viatge, per a les dues. Volien visitar l'exposició d'un famós flautista.

Berta va decidir alçar-se a veure què passava, a veure qui l’interrompia el somni, cosa que li havia costat molt d'esforç i moltes classes de ioga en línia per a recuperar-lo.

Ací va ser quan el va veure, amb una olor de vodka i redbull,. Deia paraulotes i intentava destrossar el somni que tenien, mare i filla. Només volia comprar-se més alcohol, l’importava una punyeta el que poguera sentir la seua filla. I no, això no. Berta ja havia aguantat molt. I això, això no li ho anava a permetre.





pip,pip,pip,pip,pip...



Així era com sonaven els últims batecs del cor de Pedro, com un llampec en la distància, com quan li lleves el caramel a un xiquet: comença a xisclar com mai però, desolat i sense forces, decideix rendir-se, i resta un silenci absolut.



Al principi parlava de la mort i em plantejava una sèrie de preguntes sobre aquesta. Però, benvolguts amics, m'equivocava. Havia estat mirant en direcció equivocada. Per què parlar de la mort, si podem parlar de la vida?Què és la vida? Qui l'ha creada? Qui tria qui és mereixedor de tindre-la?

Per a Pedro és un regal, encara que una mica amarg, perquè…qui li anava a dir que eixa nit la mort l’anava a visitar? I no, no és un senyor vell encaputxat i vestit de negre.

Qui li anava a dir que aquell dia la seua pròpia filla l’anava a matar?



Allí estaven, sota la taula del menjador. Ell mort. Ella encara amb les seues mans al voltant del seu coll. L’havia ofegat, sense cap dubte.

A ell, li havien arrabassat la vida, o, més ben dit, espremut fins al final.

A ella, una estranya sensació li va recórrer el cos, des del dit menut del peu fins al clatell, passant per l'espina dorsal. I un mig somriure se li va dibuixar al rostre.

Això només acabava de començar.
 
Carla :) | Inici: Asfíxia
 
Comentaris :
Carla :) 14 febrer 2022
Hola! Sóc l'autora d'aquest primer capítol, espero que us agrade!
Per si no enteneu el significat del títol, ací ve una petita explicació:
El títol general d'aquest relat es diu "Moradís com l'espígol" (el significat es ja es veurà ) i el d'aquest es diu "Blau com una tulipa".
Això és perquè el sentiment que més predomina és la tristesa. Com jo la relaciono en el color blau i seguint en el patró (color-flor) he decidit ficar-ho això.
Només em volia aclarar. Gràcies per llegir-lo, fins al próxim :)
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]