No vaig poder acabar de contar-li aquell conte que havia trobat en el recull de contes que li van regalar pel seu aniversari i que descansava sobre un prestatge de la seua habitació tan menuda com ella perquè em va interrompre de seguida:

-Mama, una altra història d’una princesa molt guapa que s’ha quedat sense mare no! Totes són iguals! No m’agrada este llibre, preferisc que te n’inventes tu una com vas fer la setmana passada.

A la xiqueta no li agradaven els contes del llibre que li havien regalat, alguna cosa grinyolava al seu cap, i és que tots es basaven en el mite aquell de l’amor romàntic que jo li desmentia cada dia, des que em vaig jurar que la meua xiqueta mai viuria una situació com la que jo vaig haver de viure, tot i sabent que jo no vaig tenir la culpa de res. Feia quinze anys, jo en tenia setze i quan a la ciutat on estiuejava amb els meus iaios veia un cartell d’aquells que animaven a les dones víctimes de violència masclista que trucaren al 016 mai pensava que jo m’acabaria convertint en una d’aquelles dones. Al meu poble, d’uns 5.000 habitants, mai trobava cartells com aquells ni de cap tipus que informaren a totes aquelles dones que havien viscut la conversió de sa casa en el mateix infern. Ni el mateix Dante haguera sigut capaç d’imaginar-se alguna cosa semblant. És que potser al poble ja no existia la misogínia? És que no hi havia cap dona al poble que patira maltractament? Tant de bo fóra així. Malauradament, entre els habitants del poble sí que hi havia constància de nombrosos casos de dones que vivien amb un maltractador, assetjades per la seua ombra constantment. Dones que callaven, i que anaven morint a poc a poc, en silenci.



Sergi tenia partit els diumenges i jo em quedava a casa perquè a ell no li agradava que jo eixira al carrer i veiera gent sense ell. D’amics i amigues no me’n quedaven ja. A Sergi no li agradava que jo tinguera amics perquè deia que no sabien tractar-me bé, que no em mereixien. Per això, des de feia un temps els seus amics eren també els meus. O això deia ell, perquè a mi no em feien gràcia els seus acudits ni m’agradava l’actitud que tenien cap a mi: la seua manera de parlar, de dirigir-se a mi i fer-me sentir inexistent tota l’estona. A la nit, vindria a veure’m al portal de ma casa amb la moto. Jo, que tampoc havia eixit de casa el dia anterior perquè Sergi havia estat fent algunes gestions de l’equip, vaig treure el diari per tal d’escriure com m’anava el cap de setmana. Allò del diari s’estava convertint en una necessitat i cada dia buscava més i més, ansiosa, el moment del dia en què treia el diari del calaix on descansava i escrivia tot allò que anava acumulant el meu cap. Va arribar a tal punt la necessitat, que quan feia dies que no havia trobat el moment d’escriure i anava acumulant pensaments i preocupacions, el pols del cor accelerava i jo, sola, sense saber com frenar-lo, intentava respirar i agafar aire però per molt que ho intentara no aconseguia omplir els meus pulmons d’oxigen. Al llarg d’aquelles setmanes que no escrivia acumulava tanta tensió, que començava una discussió arran de qualsevol comentari que feia la gent del meu voltant i començava a tremolar fins que queia a terra. No sé si va ser per sort o més aviat per desgràcia que mai ningú va a arribar a veure que no estava bé.



Diumenge, 20 de novembre de 2006