La tomba tornava a estar plena.





Gairebé semblava mentida.





Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...





Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.





No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.





I això que ell mai havia estat famós.





Almenys en vida.





La Grace va començar a recollir-ho tot.





Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per rendir el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.





Perquè ara sí que era això: una llegenda.





Oriol sempre havia després llum, inclús ara mort encara en tenia. Aquells regals que els fans anaven deixant eren la prova clara de com Oriol continuava viu, com continuava brillant.



Feia ja dos mesos de la seua partida, dos mesos durs per a mi i per a tota la banda. Aquest fet havia reforçat la meua relació amb la Grace, de res valia seguir culpant-la, de rés valia seguir odiant-la quan ella no havia fet rés.Tots els divendres venia a veure’m per saber com estava i s’asseia amb mi al sofà amb l’Elia als braços. Adorava aquella xiqueta, era molt alegre, amb caràcter, moltíssima imaginació i igual que son pare.



Grace es dedicava a estar en silenci i esperava sempre a que jo parlara. No teniem massa que parlar, pero era agradable tindre companyia, ella m’entenia i això sempre és un consol. Després, quan ja duem una estona callats i Elia reclamava un poc d’atenció, me n'anava.



No m’agradava quedar-me sol a casa, els records venien a mi. Em vaig asomar al balcó i vaig veure aquell cel gris, aquella pluja que queia sense parar igual que aquell dia.El dia que ho va començar tot, que ho va canviar tot.



Tenia 17 anys i eixia de l’institut quan vaig veure aquell anunci penjat a la paret. La gent passava per davant d’ell i ni tan sols el mirava, pero a mi em va cridar l’atenció. Al cartell s’enunciava unes audicions per a formar part d’una banda.



Em va agradar la idea de formar part d’alguna cosa. La música estava present a la meua vida, ja que tocava el baix des de feia un parell d’anys.



Vaig estar preparant una cançó per l’audició mesos. Quan va arribar el dia, el cel estava molt gris, quasi no es podia veure ni el Sol, a més a més, no havia parat de ploure ni un minut. Com no podia ser d’altra forma, vaig arribar tard. Les audicions ja havien acabat i a mi tot aquest esforç no m’havia servit per a rés.



Estava decebut, trist i enfadat amb mi mateix. Vaig estar una estona mirant la porta fins que una mà em va tocar el muscle. Vaig pegar un bot, no esperava aquell contacte, i em vaig girar.



Aquella va ser la primera vegada que el vaig veure.



El seu cabell era ros i llarg, amb ulls blaus i piercing al nas. Vestia una camiseta de tirants que li venia un poc gran, uns vaqueros folgats i uns auriculars penjats al coll. Vaig tornar a repassar la seua cara i em vaig fixar en els seus llavis, grans i carnosos.



Vaig aconseguir deixar de mirar-lo i em vaig adonar de que no estava sol. Hi havia dos xiques més darrere d’ell.



Una tenia el cabell curt i blanc, la cara plena de petites pigues i un piercing a la cella. Duia un pantaló foradat amb mitges baix, una camiseta negra amb el logotip d’un famós grup de rock i unes baquetes a la mà dreta.



L’altra, era un poc més baixeta que la primera. Portava els cabells pentinats amb dues trenes d’espiga. Els seus ulls verds eren el que més cridava l’atenció d’ella. Aquesta, no duia cap piercing, però aquells llavis pintats de negre li donaven un aire misteriós i rocker. Duia una camiseta blanca, una jaqueta de cuir negra i uns vaquers molt obscurs. Portava carregada a l’esquena la funda d’una guitarra.



-Hola, tu també vens a les audicions? -aquelles van ser les seues primeres paraules.



-Eh, hola. Sí, però no he arribat a temps.



-Ja, ens ha passat el mateix a nosaltres. -va dir el xic mentre es tocava la nuca mostrant un poc de vergonya.



Aleshores, la mirada del xic va canviar. Ens va mirar als tres i va dir:

-I si fem nosaltres un grup? -aquelles sis paraules van canviar per complet el nostre destí.



-Nosaltres? Però que acas ens coneixem? -va dir la de les trenes.



-No, però ara si. -vaig riure amb un to Mk sarcàstic mentre la mirava.- La veritat és que la idea del ros no és mala, no tenim res a perdre.- Ell em va mirar i va fer un somriure dissimulat.



-D’acord pues, si accepteu podriem fer una prova per veure les habilitats que té cadascú.



Tots quatre vam anar al garatge del ros. No era molt gran, pero tenia alguns instruments i les parets insonoritzades. Vaig intuir que, al no portar ningun instrument, ell seria el cantant.



Una vegada estàvem tots en les nostres posicions em vaig adonar d’una cosa: no sabia ni com es deien.



El meu pensament el va interrompre la xica del cabell blanc provant la bateria. Seguidament, l'altra xica va tocar uns acords i el xic ros va cantar un trosset d'una cançó coneguda.



Em vaig quedar parat, mirant-los a tots tres amb la boca oberta. Sense conèixer-se havien intentat interpretar una cançó. I ho havien aconseguit.



El xic tenia una veu hipnotitzant, mai ho havera dit. Les dues xiques tocaven molt bé i, encara que no sonava a la perfecció, aquell moment si que ho va ser. Immediatament, vaig agafar el baix i vaig intentar unir-me a ells.



Quan deixàrem de tocar tots en quedarem quiets, amb la boca oberta i començàrem a parlar tots alhora. No s’entenia res del que dèiem, així que ens vam riure. Quan vam parar, el xic va ser el primer a parlar.



-Això acaba de ser bestial -va tornar a riure i es va girar cap a mi -Em… tu… no recorde com el deien -va dir posant-se la mà a la nuca com abans.



-Em diuen Elies, no ho recordes perquè no ens hem presentat.



-És veritat, jo soc Oriol. I vosaltres? -va preguntar a les xiques.



-Paula. -contestà la xica de les trenes.



-I jo Iris. -afegí la xica del pèl blanc.



-Bueno, ara que ja ens coneixem tots, sou brutals. Mai havia vist ningú que tocarà el baix com tu -es dirigí especialment a mi i el cor se m'accelerà un poc.



Aquesta vegada vaig ser jo el que es va posar la mà a la nuca.



-I tu Iris, la manera en la que toques la bateria és impressionant, pareix que et fusiones amb les baquetes i sigau sols una. -li va dir Oriol; Paula i jo li donarem la raó.



Ens tornarem a quedar callats amb un somriure a la cara tots. No ens vam dir mai que pensàvem en aquells moments, però tampoc va fer falta. Estic segur que tot el que ens varem imaginar aquell dia no era ni una aproximació del que ens anava a passar.



-Baix la pluja gris! -va exclamar Iris que feia una estona que mirava el carrer.



-Com? -preguntarem la resta de seguida.



-Si, he estat pensant, que si anem a formar una banda hauríem de buscar un nom. I quin nom millor que aquest? -va dir ràpidament i mirant-nos com si estiguéssim bojos -. És un gran nom, donat en les condicions en les quals ens hem conegut.



Aquell va ser l’inici d’aquesta història, de la llegenda, de la vida d’uns adolescents que no sabien que fer amb el seu futur. La historia d’Oriol, Elies, Iris i Paula. El naixement de “Baix la pluja gris”.