Aquesta pàgina web utilitza cookies
Les cookies d'aquest lloc web s'utilitzen per personalitzar el contingut i els anuncis, oferir funcions de xarxes socials i analitzar el trànsit. A més, compartim informació sobre l'ús que feu del lloc web amb els nostres partners de xarxes socials, publicitat i anàlisi web, els quals poden combinar-la amb altra informació que els hàgiu proporcionat o que hagin recopilat a partir de l'ús que hàgiu fet dels seus serveis. Per a més informació consulta la Política de cookies. Pots acceptar totes les cookies o gestionar les teves preferències:
Capítol 2: ...I de sobte va apareixer Ricard
- Nina, ja estic en casa- va dir Ricard mentre Nina i Millie s'apartaven ràpidament.
-Que fas ací tan promte- va dir Nina asustada.
- Tens algun problema? No tinc perquè donar-te expliacions.
NIna es va alçar del sofa indignada i es va anar a la seua habitació. Ja sabia jo que aquest home no era fiar, eixes no son maneres de parlar-li a una dona tan bella.
Em vaig afanyar a agafar el llibre, però res més acostar-me em vaig adonar que era el nostre antic àlbum de fotos. Com era de nit vaig decidir donar-li una ullada a aquells records, ja que m'havia revelat. Sobtadament, em vaig descol·locar, ja que no m'acordava de tot el que ja havia viscut al costat del meu germà.
Primer, vaig trobar una foto desgastada de nosaltres i els nostres pares, en ella podia tornar a veure el feliç somriure de Lluïsa i els cristal·lins ulls de Marc.
Capítol 2: Les escales eren estretes i irregulars. Cada pas feia un lleu soroll de pedra gastada, i la jove tenia por que algú la sentira. Baixava ràpid, agafant-se a la paret freda per no caure. L’aire d’aquell passadís secret era humit i feia olor de pols antiga. Mai havia estat allí. Era com si el palau amagaren camins que ningú recordava.
Quan per fi va arribar a baix, va trobar una porta menuda de fusta.
Capítol 2: El cop de porta ressona dins del meu cap molt després que el so real hagi desaparegut. No és només el soroll sec de la fusta contra el marc, és la sensació immediata, instintiva, que alguna cosa acaba de tancar-se també dins meu. Em giro d’una revolada, amb el cor accelerat, tan fort que em fa mal al pit.
—Què feu?! —crido.
La meva veu rebota contra les parets del despatx i torna deformada, estranya, com si no fos meva.
