Capítol 3: Na Marta va proposar escriure als nostres amics per demanar-los si havien estat ells qui m’havien vist. Les tres sabiem que alguns dels nostres amics no havia estat, però per si decas els vam escriure. Vaig agafar el mòbil, i un per un els vaig demanar si ahir m’havien vist sortir. Al cap d’una estona, van anar contestant tots i nosaltres ja teníem pensat que no va estat cap d’ells.
Capítol 3: Quan vaig arribar a casa vaig córrer a tancar-me a la meva habitació. Necessitava reflexionar sobre el que havia passat i sobretot indagar en la causa d’aquelles similituds que ens unien de la manera més estranya i esgarrifant possible. Sentia que el cor se’m disparava. Estava tan exaltada que una tremolor freda em va començar a recórrer el cos d’un pol a l’altre, des del meu cap fins a la punta dels dits dels peus.
Capítol 3: El sol començava a sortir per sobre dels arbres quan vam arribar al lloc marcat al mapa. Davant nostre hi havia una gran torre de pedra coberta d’heura que semblava abandonada. Ens vam mirar en silenci sabent que aquella seria la nostra última oportunitat per canviar el destí de Clarorvell.
—Esteu preparats? —vaig murmurar.
El Kael va agafar el seu arc, l’Alina va assentir amb fermesa i l’Aldric va ser el primer a entrar per la porta mig oberta.
Capítol 3: El temps va passar com un parpelleig mentre l’Adela va créixer. Com els rajos de sol que travessen la infinitat de l’espai, els anys van passar per ella, i no ho va notar, concentrada en els seus estudis més que mai, derivant qualsevol mena de diversió per a esdevenir la millor programadora i resoldre el críptic misteri del Gran Premi. Perfeccionant dia rere dia els seus coneixements, l’Adela va complir el seu objectiu; “la nova Lovelace” li deien els seus companys i professors d’universitat pel seu gran talent.
