Gràcies a totes i tots per participar en la 15a edició d'AMIC-Ficcions!
Estem enormement agraïts per l'acollida d'enguany, us heu superat en el nombre de participants i en els relats publicats, sou increïbles, moltíssimes gràcies per fer-ho possible!
Pròximament anunciarem els grups finalistes, estigueu atentes i atents a la nostra web i xarxes socials.
De nou, moltíssimes gràcies per la rebuda d'aquesta 15a edició, junts som imparables!✨
|
|
|
 |
JEREMÍAS DÉCIMA |
Llegir més... |
|
Capítol 3:
Després d’una reparadora nit en aquell petit hostal, els nostres camarades es dirigiren cap al goldfield. En reprendre la marxa, Wilson no va poder evitar sorprendre’s de l’inusual pes de la seva motxilla.
En poc temps, els nostres herois van abandonar la penombra del bosc, endinsant-se en una zona més rocosa. Un esplèndid sol d’hivern impregnava tota la massa pètria, fent que una insuportable calor ennuvolés el seu pensament. |
|
|
ELS LECTORS LLEONS |
Llegir més... |
|
Capítol 3:
CAPÍTOL 3
El meu cor es va accelerar, perquè encara que no tenia res a ocultar, la situació era una mica incòmoda. No obstant això, Sara es va mostrar tranquil·la i em va explicar que el seu pare era un gran aficionat al tennis i que per això solia acudir al club. Em va presentar al seu pare i vam poder xarrar una mica sobre l'esport i sobre com portàvem les nostres vides. |
|
|
LA COIXA I LA MANCA |
Llegir més... |
|
Capítol 3:
Tot i que només portava 2 dies a París, ja estava una mica ubicada i sabia més o menys com funcionava el metro. Aquest cop, no em va costar molt comprar el tiquet en aquelles màquines tan grans que estaven a l’entrada. Vaig dirigir-me cap a elles i vaig comprar un tíquet que em duia a la parada prop de casa l’Emma.
Estava esperant que arribés el metro sentada en un banc. |
|
|
PAU CORRAL BOSCH |
Llegir més... |
|
Capítol 3:
Crec que va ser la vegada que vaig estar més nerviós de la meva vida, com ja us he dit no era molt habitual en mi el fet de quedar amb una noia, no em malinterpreteu, tinc moltes amigues, però res més que això.
Estava en un banc, allí a la porta del Louvre esperant, sense cap pressa, però amb nervis, sempre em passa, en els moments important em carrego de nervis i inseguretats i començo a qüestionar-me un munt de coses. |
|
|
|
|
|
