Capítol 3:
El silenci es va allargar més del que hauria volgut. Ell respirava amb dificultat, com si l’aire fos massa espès, i el cos li estava rígid, tancat com una armadura que no podia treure’s. Cada batec del cor li sonava dins del pit com un tambor que no s’aturava i li feia recordar que ja no hi havia marxa enrere. No ets aquí per casualitat. La frase li repetia dins del cap una vegada i una altra, com si l’haguessin escrit allà amb tinta invisible. |
