|
 |
MONTSE09 |
Llegir més... |
|
Capítol 2:
La maqueta va començar un dimecres a la tarda.
Vam decidir quedar a casa meva perquè la Giulia deia que el seu menjador era massa petit, i jo encara no m’atrevia a visitar la casa d’algú altre. Quan vaig obrir la porta, ella ja estava al replà, amb una capsa enorme sota el braç i els cabells recollits amb una goma improvisada.
—Porto el nucli del virus —va anunciar amb un aire solemne. |
|
|
LAIA FONT |
Llegir més... |
|
Capítol 2:
Després d’haver dit “no”, l’Eulàlia sabia que vindrien conseqüències. El seu pare no estava acostumat que li portessin la contrària, i encara menys ella. Sense gaires explicacions, dos soldats la van acompanyar fora del palau. El camí va ser llarg i silenciós. Ningú parlava. Només se sentien els passos sobre el terra i el vent suau que bufava. |
|
|
DOLORSGUAPA |
Llegir més... |
|
Capítol 2:
Després de deixar el llibre a la prestatgeria, vaig intentar fer veure que tot tornava a ser normal. I, en part, ho era. Els exàmens continuaven arribant igual de ràpid, els professors continuaven repetint que el batxillerat era “decisiu”, i a casa les coses no havien canviat màgicament d’un dia per l’altre. Però jo sí que havia canviat, encara que fos una mica. |
|
|
ANGUERAX2 |
Llegir més... |
|
Capítol 2:
El matí següent el cel estava ennuvolat, espès, d’aquells núvols que no acaben de ser pluja però tampoc blancs. En Toni es va quedar uns segons estirat mirant el sostre. El despertador ja havia sonat, però no s’havia mogut immediatament. Sentia el cos tens, com si no hagués descansat prou.
El record d'ahir el vespre el va glopejar de cop, tots els records de la notícia, l’assassinat… Es va quedar immòbil durant un minut o potser van ser deu, no tenia consciència del temps en aquell moment. |
|
|
