Aquesta pàgina web utilitza cookies
Les cookies d'aquest lloc web s'utilitzen per personalitzar el contingut i els anuncis, oferir funcions de xarxes socials i analitzar el trànsit. A més, compartim informació sobre l'ús que feu del lloc web amb els nostres partners de xarxes socials, publicitat i anàlisi web, els quals poden combinar-la amb altra informació que els hàgiu proporcionat o que hagin recopilat a partir de l'ús que hàgiu fet dels seus serveis. Per a més informació consulta la Política de cookies. Pots acceptar totes les cookies o gestionar les teves preferències:
Capítol 3: El Capi seu a la cadira. Observa la situació i l’únic que se li passa pel cap —que no són poques coses— és sortir corrents, com va fer aquell dia al psicòleg. Però aquesta vegada, per algun motiu estrany, creu que ha de ser més valent. Aquest cop potser ha d’enfrontar-se als seus problemes.
El Capi surt de la petita dissociació mental en què havia entrat just abans que la directora li cridi l’últim cop l’atenció.
Capítol 3: L’Aixa continua asseguda al banc del parc, amb les cames encara lleugerament tremoloses. El vent mou les branques dels arbres i fa caure alguna fulla seca al camí. Durant uns minuts no pensa en res concret; només respira i intenta que el cor li torni al ritme normal. Les rialles dels seus companys encara li ressonen al cap, com un eco que no vol desaparèixer. Recorda les paraules de la Gemma, dites amb tanta calma el dia anterior, però aquí, al parc, semblen més fràgils.
Capítol 3: El telèfon vibra sobre la taula, eren devers les dues de la matinada. No és una hora normal per rebre trucades, i encara menys si és un dels homes que controlen el port. Quan veu el nom a la pantalla, ja sap que alguna cosa ha anat malament.
S'aixecà d’un salt i contesta immediatament. A l’altra banda només se sent una respiració accelerada i molt soroll de fons.
Capítol 3: Aquella tarda la mansió estava estranyament silenciosa. La Nina havia sortit i el seu marit estava al despatx. Jo caminava pels passadissos amb una sensació d’angoixa que no em deixava respirar amb normalitat.
Tot allò no podia ser una coincidència. El collaret, les fotografies, el somni, la història dels meus pares.
Alguna cosa d’aquella casa tenia a veure amb mi.
