Aquesta pàgina web utilitza cookies
Les cookies d'aquest lloc web s'utilitzen per personalitzar el contingut i els anuncis, oferir funcions de xarxes socials i analitzar el trànsit. A més, compartim informació sobre l'ús que feu del lloc web amb els nostres partners de xarxes socials, publicitat i anàlisi web, els quals poden combinar-la amb altra informació que els hàgiu proporcionat o que hagin recopilat a partir de l'ús que hàgiu fet dels seus serveis. Per a més informació consulta la Política de cookies. Pots acceptar totes les cookies o gestionar les teves preferències:
Capítol 2: La tarda va baixar sobre els quarters com un vel pesat i sufocant. El sol es va pondre, però la calor semblava atrapada entre les parets i el formigó, com si no alliberés ni un bri de llibertat. Els nois del grup Alfa van marxar en silenci cap al pati de perforació. Algunes cares estaven marcades per l'esgotament, d'altres mostraven un estrany orgull que només podien entendre després de mesos de captiveri.
I van anar passant els mesos, sense que gairebé me n’adonés. Quan vaig mirar enrere, em va sorprendre de comprovar que ja havíem deixat enrere el Nadal, una de les meves èpoques preferides, i que els passadissos d’El Xiprer començaven a omplir-se de cartells de Carnestoltes i la gent organitzava els balls i les disfresses. Contra tot pronòstic i contra tot el que jo imaginava, les coses havien millorat a la meva vida.
Capítol 2: L’Anna camina uns metres per davant de la seva família. No sap ben bé per què ho fa, però sent la necessitat de mirar què hi ha més enllà. Té una barreja de por i curiositat. Tot el que veu li sembla rar i interessant alhora: les cases són baixes i de pedra, i els carrers són de terra. No se senten cotxes ni hi ha fanals als carrers. Tot està massa tranquil, i això els genera una mica d’inquietud.
Capítol 2: Uns ulls blaus profunds, envoltats d’uns escandalosos cercles foscos, miraven a una nena petita. Aquesta dona que estava estirada a un llit amb escasses forces acariciava els cabells desordenats de la xiqueta, aquesta amb il·lusió va preguntar-li:
— Mami, quan et recuperaràs i tornarem a jugar juntes?
— D’aquí poc, petita, d’aquí poc…
— M’ho promets?
— Per què no vas a jugar amb el pare?
La nena va fer morros i va disgustar-se.
