Capitol III Victor
El temps habia passat des d’aquella discusió amb el meu company. Jo vaig seguir ajotllant-me a sa casa però no parlàvem res més que quatre paraules i era pel simple fet que convivíem junts.
Em feia mal vore aqueslla situació i saber que havia sigut jo qui l’havia provocat. Estava tractant de trobar la manera de demanar-li perdó però Víctor era possiblement la persona més distant i seca que coneixia. De fet, quan va contar-me el seu projecte amb tanta facilitat i amb tanta confiança no el reconeixia, pareixia un altra persona.
Aquell matí vaig eixir de casa de Victor a donar una volta. Pensatiu i quasi sense saber-ho estava caminant cap a ma casa, al lloc on vivia amb la germana de Victor. Havia passat molt de temps ja però vaig detindre’m uns minuts. Seguidament vaig tocar al timbre. Una veu d’home em va contestar “Sí? Qui és?” I alguna cosa dins de mi es va moure , però no podia continuar amb aquesta situació havia d’afrontar-la i vaig contestar “Soc Víctor, està Roxana?” Vaig notar a l’home nerviós a traves de l’intèrfon i es va canviar la veu que en parlava per la de altra persona. “Víctor? Soc Roxana… vols pujar?” La tristesa es va esfumar, en el seu lloc va arribar la ira i volia que ella ho notara “Tinc claus, he cridat per no trobar un altra escena” La incomoditat de Roxana es notava des d’on jo estava, era el que volia, que s’avergonyira. “Vaig a pujar a per les meues coses” vaig dir-li subjectant la porta per a passar. “Està bé” va dir per últim ella.
Victor.
Cada vegada que arriba la nit, i veig a la lluna no puc evitar-ho, el teu rostre apareix de nou i estic fart. Pot ser el fet que la tingueres tatuada al pit feia que el meu cap us relacione. O poden ser els teus ulls, grans i brillants, sempre t’ho deia, tens ulls de lluna i la teua resposta era qualsevol frase sarcàstica. El que més m’agradava de tu eren els teus ulls, ulls de lluna. L’únic lloc on puc trobar-te ara és a aquesta lluna.
“Víctor, d’on has tret aquesta història? Tants sentiments que fan que el lector pense que ell és qui estranya al seu amor. Si perfecciones i acabes. Això serà una bomba!” De veritat, no sabia què dir, no havia vist a Óscar més animat des d’aquella vegada que en un reportatge d’un institut van parlar sobre l’editoral. Al principi no sabia ni de què parlava quan va demanar que anara al seu depatx, pensava que seria alguna queixa sobre les últimes còpies. Però segons anava entonant i acabant la primera frase sabia que era el què llegia el meu cap. No podia creure el que estava passant, com ell tenia aquesta història? I el més important, una bomba? De veritat? Ell pensava que triomfaria?
Després de parlar una estona amb ell em va deixar anarme’n. Jo, més feliç que un xiquet amb xocolata
vaig dirigir-me a la porta i abans d’eixir Óscar va llançar-me una pregunta que em va llevar la il•lusió de colp “I Víctor, aquesta historieta té títol?” Vaig quedar-me en silencí “Per què totes les bones històries han de tenir un títol” i jo seguia en silenci “Havia pensat Els teus ulls o La nit de màgia..” “Nosaltres a la lluna, eixe és el títol” Óscar no va dir res més i jo vaig eixir de seguida, no volia quedar-me a vore la seua reacció al títol de la meua història.
Amb una extranya sensació al cos, vaig eixir de l’editorial també. Amb tanta xarrada ja era molt tard i els autobusos ja no funcionaven. Vaig tractar d’arribar a la parada de metro més pròxima al meu treball i en aquesta vaig trobar la segona sorpresa del dia. Era josep! El meu amic del col•legi, no podía creure-ho, de veritat que el món és tan xicotet. Però no tenía la mateixa energia de sempre, era un altra, apagada. Quan ell va mirar-me ho vaig saber. Alguna cosa li havia passat amb Roxana. La meua germana i ell havien estat junts tant de temps que no recorde un cap d’any des dels setze sense Josep a ma casa. Però com en totes les relacions, per diferents que siguen entre si, un dels dos estima més que l’altre. És veritat no vos altereu, sempre passa. I en aquest cas Josep veia a la meua germana com deesa, la dona més especial i única de tot l’univers. La veritat, si l’haguera coneguda com jo, una xiqueta plasta i egocèntrica que sempre volia ser el centre d’atenció, Víctor no l’haguera idolatrat tant. Però supose que aquestes coses solament les sabem els germans de les nostres germanes.
Víctor va començar a contar la seua història i jo no volia creure’l, la meua germana, un altre home? Era surrealista i no volia continuar escoltant la història. Però veia a Josep així destrossat, amb els ulls plorosos i la veu trencada. I era com anar uns quants anys arrere al meu primer desamor. Jo estava desganat al llit amb una bossa de doritos i Josep i Roxana tenien una cita d’aquestes que es feien cada que feien mesos de novis. Josep va passar a la meua habitació a despedir-se perquè ja se n’anava amb la meua germana a dinar. Però en quant em va vore d'aquella forma va trobar la manera de quedar-se amb mi i animar-me com fora. Vam terminar els tres dinant pizza a casa.
I ara era jo el que havia de suportar al meu amic i la millor manera era no anar-me’n a dinar sense ell. Vaig invitar-ho al meu pis, i ell va acceptar de seguida. Sería interessant i divertit tornar a passar tant de temps junts com quan érem adolescents.
Però aquesta vegada sense Roxana.
|
